Versos en vena
Lilith y Rebeca Linke encarnan en editorial y revista
Texto: Virginia Mesías
Ilustración: Jénifer Barolin Pilón
Siempre me resultó compleja la palabra familia, no es liviana ni pasajera, me suena a mandato social ineludible, por eso me gusta utilizarla en sentido amplio o metafórico, en relación a grupos que establecen lazos de afecto, intereses y reciprocidad sin necesidad de alcanzar la sangre. Pienso en la familia de proyectos impulsados por mujeres que involucran las letras, hoy traigo solo dos —sé de varios más—: una editorial con nombre literario y una revista con título mitológico: Rebeca Linke Editoras y Espacio Lilith; no es azar que ambos personajes se desvían del lugar asignado, se van, viajan y despiertan sus deseos —y los nuestros—.
El grupo responsable de Rebeca Linke Editoras está integrado por Graciela Franco, María del Carmen González y Patricia Núñez, las tres son profesoras de literatura. Las invito una tarde a casa para el té y conversamos, sé que mis preguntas tienen tanta relación con ellas como con Piel Alterna, nunca somos inocentes con nuestras interrogantes. Comienzo por el nombre de la editorial y su elección, por la literatura uruguaya y La mujer desnuda, me explican que tienen recuerdos diversos sobre cómo nació el proyecto: las tres se conocían de un liceo de educación secundaria en Montevideo, pero fue en la Maestría en Literatura Latinoamericana de la Facultad de Humanidades (generación 2001) donde comenzaron el vínculo, allí entraron a otro mundo, me comentan, ingresaron con más fuerza al tema de los feminismos y de la literatura por fuera del canon. «Yo fui feminista desde que nací», aclara Graciela, y en esa línea agregan que no hubo una explicitación para que fuera una editorial de mujeres, pero no se les ocurrió un integrante varón, fue natural y también tenía que ver con la profesión docente en la que un alto porcentaje es femenino. Sí hubo una mayor conciencia del trabajo a realizar a partir de la elección del nombre, dice Patricia, y puntualiza: «Cuánto trabajamos los docentes y cómo ese resultado no queda en un libro». A su vez, la tesis de maestría de Graciela fue justamente sobre Armonía Somers y ella misma plantea que «fue central el concepto de Gradiva para la elección, la que camina, la que anda». Y cuando buscaban el nombre, Graciela dijo «Rebeca Linke» y, como la editorial les «implica otra cabeza, diferente a la que ponemos para las clases, es simbólicamente un cortarse la cabeza para hacer otras cosas», completa la idea Patricia.
«La primera tarea que nos convocó fue la de reunir y publicar la obra de Circe Maia que estaba dispersa», explica Carmen. «Su visibilización fue nuestra tarea fundamental e importantísima de manera que fue reconocida internacionalmente», agrega Graciela; Carmen continúa reflexionando sobre esta decisión tan ambiciosa tomada el mismo año en que la editorial nacía: Obra poética de Circe Maia gana en 2017 el premio de la Cámara del Libro, reconociéndolo como el mejor libro del período 1978-2017 y es muy significativo, me dicen, porque Rebeca Linke no integraba la Cámara. Luego vendrán varias publicaciones de autoras uruguayas, entre ellas: Beatriz Flores Silva, Alicia Migdal, Teresa Porzecanski.
Pregunto por la distribución de las tareas, por el área de diseño y corrección de textos, me explican que al principio buscaron dentro de sus familias los diseñadores tanto de tapa como de interior y así llegaron Erik Schou y Álvaro Rivoir; una de las líneas de trabajo de la editorial es la participación de los autores en el diseño con sus sugerencias y, en cuanto a la corrección de estilo, es una tarea que ellas mismas realizan. También me interesa el tema económico, si la editorial es redituable y Carmen afirma que «el aspecto financiero es el más flojo, una editorial que publica 300 ejemplares no es negocio, […] tenemos un perfil atípico, ya que podemos pasar tiempo sin producir» así destaca el valor del trabajo sostenido dado que han publicado 41 títulos desde 2007 sin tener una dedicación total a la editorial. Sobre el final, voy con la pregunta que siento delicada: si han pensado en dejar el proyecto ya que es esfuerzo y dedicación sin ganancia económica, me responden que sí, que varias veces pensaron en cerrarla, pero, concluye Patricia, «cada vez que Rebeca Linke iba morir aparecía algo, algún nuevo proyecto y la salvaba».
Lilith (Laboratorio Cultural) es una revista digital que se inicia en diciembre del año 2020 dirigida por mujeres interesadas en la difusión cultural y artística de corte feminista. Yisel Espinosa me recibe en su casa y me cuenta que, cuando tuvo la idea, pensó: «Hoy en día no se necesita mucho para crear una revista, es cuestión de empezar» y para armar el equipo pensó en su hermana, Yovana Espinosa, a quien le gusta la literatura y, a su vez, como quería la publicación cargada visualmente, convocó a Agustina Montenegro, amiga de la carrera en Arquitectura, quien se encargaría de las ilustraciones.
Yisel plantea que, durante el liceo y la facultad, no le enseñaron artistas o autoras mujeres y se dijo: «Creemos un espacio, una revista que visibilice, que ponga en el lugar a todas esas mujeres que han sido parte en la historia del arte». Así incluyó en el proyecto arquitectura, filosofía, intereses, gustos: «Una especie de militancia». Los medios para realizarla impresa no estaban y decidieron que fuera digital; comenzaron con la idea, el nombre, los colores, pensaron en diferentes disciplinas: literatura, fotografía, música, arquitectura, pintura y cine, por cada disciplina presentarían en cada número dos artistas, pero vieron que era un trabajo importante y allí incorporaron dos amigas más: Jenifer Barolín, que estudió bellas artes, y Belén Long que es docente en comunicación visual y plástica, quienes también se ocuparían de las ilustraciones; a su vez, Anabella Dominicci participó de las tres primeras ediciones. Como Agustina se encuentra en España, Belén en Canelones y Jenifer en Colonia, se reúnen por Zoom y la mayor parte del intercambio es vía WhatsApp. Yisel y su hermana viven en Montevideo y son quienes escriben la información sobre las artistas, sus biografías desde una perspectiva feminista haciendo hincapié en los detalles particulares de cada una «Y, sí, siempre aparece alguna opinión nuestra, es inevitable», apunta Yisel.
Comenzaron con tres publicaciones al año: abril, agosto y diciembre. Este año serán solo dos: en julio y diciembre. La revista se arma en un PDF y se accede a ella en Linktree, «la página web —me explica Yisel— es un pendiente». La intención es presentar en cada edición alguna artista uruguaya; otra, de ascendencia afro; otra, desde las disidencias sexogenéricas, y otra, vinculada a las diferencias de clases sociales. Se preocupan por buscar la mayor cantidad de fuentes para comparar los datos ya que la información la extraen de internet. En la edición n.° 5 (abril, 2022) incorporaron entrevistas y, a su vez, la revista tiene un canal en YouTube que comenzó en el año 2021 con pódcast «para contar un poco más, está la percepción de que la gente lee cada vez menos y mira videos y se informa por los pódcast». El canal no tiene necesariamente el mismo contenido que la revista, hablan de temas en relación al arte y el feminismo con un programa al mes.
Le pregunto sobre la recepción del público y me responde Yisel que a veces reciben comentarios, pero cómo medir el alcance que tienen «también es un debe como poder interactuar más con la gente». También llego al final con la misma inquietud: para qué seguir adelante si no se recibe ningún pago por el trabajo y me dice segura: «Me da tremenda satisfacción todo lo que estamos aportando a esa construcción de la historia del arte con tantas artistas que han sido negadas o invisibilizadas, ahora que cualquier cosa que subís a la red queda allí, es como un regalo que entregamos, conocí un montón de artistas en estas investigaciones que no puedo creer que no nos hayan contado».
El encuentro con estos proyectos puede darse a través de:
<https://www.instagram.com/rebecalinkeeditoras/>
<https://www.facebook.com/rebecalinke.editoras/?locale=es_LA>
<https://linktr.ee/revistalilithuy>
Versos a Vena
Notes sobre escriptura poètica
Nancy Bacelo y las fronteras del verso
Texto y fotografía por Virginia Mesías
No me digas / que hay luz / que hay aire / que hay respiración / que hay silencio / adentro de mis huesos. / No me digas / que tengo todavía / agua y sangre / mar tendido / tierra abierta / cuatro besos plantados / que espero / que su fruto me den / y no me muera / y no me caiga en otro surco / y no equivoque el paso / y de la mano / y diga que soy yo / y que lo sea.
«Círculo nocturno»(1959)¹
Cuando preparé la mesa de trabajo para esta nota, reuní todos los libros que tengo de Nancy Bacelo; hay uno que me gusta particularmente: De sortilegios, edición de Siete Poetas Hispanoamericanos. La textura de las hojas, la tipografía, el color, el tamaño, sus textos breves y rotundos, todo es bello en ese libro. No recordaba que en la última página había escrito: «Se terminó de leer un sábado de marzo de 2021. Noche. Se compró otro sábado de fines de enero. ¿Qué fronteras tiene la noche? Esta noche. Hoy. Mi cuerpo es la noche, nada más, más». No sé en qué andaría yo en ese momento. Sí sé cómo me gusta intervenir mis libros, porque, entre otras cosas, me traen mensajes tiempo después, en este caso, el título para esto que escribo ahora.
Una mujer / esta mujer / las miles de mujeres que la habitan / detrás de la mampara ríen / saben lo que es la felicidad / de esta mañana / el ruido a mar al despertar de noche / el tibio desayuno de los sueños.
«Los símbolos precisos» (1986)²
Nancy Bacelo fue poeta, editora y desarrolló un trabajo significativo en el campo cultural y artístico. Nació en 1931 en Batlle y Ordóñez (Lavalleja) y falleció en Montevideo en 2007. Fundó la revista bimensual 7 Poetas Hispanoamericanos (1960-1965), fusión de poesía y artes plásticas que difundió artistas locales. Desde 1960 dirigió la editorial del mismo nombre. Entre 1961 y diciembre de 2007 organizó la Feria Nacional de Libros, Grabados, Dibujos y Artesanías, un espacio para la visibilización y venta de obras de autores nacionales. En 1963 creó Ediciones Popularespara reeditar obras de escritores uruguayos que no estaban circulando en el mercado. También fue periodista en Canal 5, directora de la Galería y Teatro del Notariado, trabajó en los Servicios Culturales de la Intendencia Municipal de Montevideo y, en 1975, fue designada responsable del área de Cultura de la Caja Notarial.³
La borrachera de esta vida / la borrachera de la otra / las largas borracheras de ambas vidas / qué corrientes tendrán con nombre propio / si en el medio tiempo de la historia / hay cegueras por cierto inaccesibles / sobre las mismas sombras / como en la suerte escritas.
«El pan de cada día» (1975)⁴
La poesía de Nancy expresa una intensidad contenida, sobria. No desborda, mantiene un equilibrio que la vuelve elegante. Ese cuidado en el lenguaje que no deja de transmitir emoción se observa también en la ubicación del texto poético en la página, en el gramaje y color del papel, en el formato del libro. Desde Tránsito de fuego (1954), su primer poemario, hasta Poemas a Manu Kamal (2003), la autora publicó un total de trece libros de poesía. Entre ellos, algunos títulos son: Cantares (1960), Razón de la existencia (1964), Las coplas de Nico Pérez (1978), Hay otros mundos pero vivo en este (1993).
La presencia de Nancy en este número de la revista en el que abordamos el trabajo se vincula principalmente con su labor de gestora y divulgadora de las artes con alcance popular. Y en un proyecto como el nuestro, que apunta decidido a la fusión del texto escrito comprometido y poético con la imagen fotográfica —diálogo complejo y delicado—, Nancy Bacelo sería modelo de versos en vena⁵. «El “caldo de cultura” que fue la Feria Nacional de Libros, Grabados, Dibujos y Artesanías no tiene otro registro similar en la historia del país. Tampoco hay que relegar a un segundo plano la actividad que desplegó desde el teatro y la galería del Notariado. Su claridad en que la difusión del libro y el autor nacional eran fundamentales, en gran medida, para saber quiénes somos, y el reconocimiento entre pares decisivo a la hora de la reflexión, también la llevó a ser de las primeras personas en este país en bogar por los derechos de autor como uno de los derechos humanos. La Fundación se constituye con el propósito de salvaguardar, en un país que no se caracteriza por reconocer y valorar a sus artistas, el inmenso patrimonio cultural que Nancy generó durante tantos años de trabajos arduos y felices»⁶, plantea la Fundación Nancy Bacelo en la presentación de su obra reunida.
Borra esa marca, bórrala / es de noche y aunque no se ve / se verá igual cuando enseguida aclare. / Tanta raya en las manos tanta búsqueda / tanto camino incierto y más que cierto. / Porque en el mundo se abren tantos ojos / así como se cierran otros tantos / la multiplicidad de la mirada vuelve/ al abrir y cerrar y eso es lo cierto.
«De sortilegios» (2002)⁷
_____________________
¹ Benavídez, Washington, Courtoisie, Rafael y Lago, Sylvia. Antología plural de la poesía uruguaya del siglo XX. Seix Barral, 1995. ²Bacelo, Nancy. «Los símbolos precisos». Ediciones Siete Poetas Hispanoamericanos, 1986. ³Academia Nacional de Letras. Nancy Bacelo. http://www.academiadeletras.gub.uy/innovaportal/v/126534/46/mecweb/Nancy_Bacelo ⁴Benavídez, Washington, Courtoisie, Rafael y Lago, Sylvia. Antología plural de la poesía uruguaya del siglo XX. Seix Barral, 1995. ⁵ «estar alguien en vena: estar inspirado para componer versos o para llevar a cabo alguna empresa» (recuperado de https://dle.rae.es/vena). ⁶ Fragmento de la Presentación en Bacelo, Nancy, “El velo magistral que esconde todo”, Edición de Silvia Guerra, Fundación Nancy Bacelo, Montevdieo, 2011 ⁷Bacelo, Nancy. De sortilegios, Ediciones Siete Poetas Hispanoamericanos, 2002.
Les edats de Lilith
Text i fotografia per Virginia Messies
Vaig conèixer Lilith vint-i-cinc anys enrere durant la meva primera pràctica docent; havia de preparar una classe sobre el segon relat de la creació al Gènesi de l'Antic Testament i va aparèixer un nom del que mai havia escoltat; llavors vaig saber que va existir una altra dona en aquell jardí incert i que va ser esborrada sense ni tan sols arribar a tastar el fruit; pel que sembla, la transgressió va ser més original que el pecat de coneixement. I sí, primer hi ha el desig, la decisió sobre el cos i la necessitat d'un lloc, la claredat de la veu.
El diccionari de Juan-Eduardo Cirlot la presenta com:
Primera dona d'Adam, segons la llegenda hebrea. Espectre nocturn, enemic dels parts i dels nadons. […] En la tradició israelita correspon a la Làmia de grecs i romans. La seva figura pot coincidir amb Brunilda, a la saga dels nibelungs, en contraposició a Crimilda (Eva). […] Lilith pot sorgir com a amant dissenyada o anterior oblidada… Posseeix cert aspecte viriloide, com Hécate «caçadora maleïda». La superació d'aquest perill se simbolitza a les feines d'Hèrcules mitjançant el triomf sobre les amazones.
Semblaria que sempre és així: som espectres transitant la foscor, dones maleïdes, feiticeiras terribles fins que algun heroi sobrehumà, segur de si, ens elimina per salvar el món de la nostra amenaça.
Aleshores quan avui recordo Lilith com a primera dona, la més antiga de la nostra tradició occidental, vaig als poemaris i tallers de Lilián Toledo (Montevideo, 1959), poeta i coordinadora d'espais de creació al voltant de la paraula i el cos, va publicar obres en col·lectiu i individuals, es va formar en psicologia social, integra el Col·lectiu de Psicologia Política Llatinoamericana i és referent nacional de la Xarxa de Gènere i Salut de l'Associació Llatinoamericana de Medicina Social (alames). Les Filles de Lilith s'anomenen els seus cercles d'escriptura i de diàleg que vaig tenir l'oportunitat de visitar un dissabte de començaments de març. Ara, quan rellegeixo les meves notes, trobo una cosa que Lilián va esmentar: «Mentre hi hagi paraules, hi ha adreces» i «No hi ha paraula sense cos». Així torno a una de les experiències d'aquell matí de març: sostenint un petit mirall de mà, les participants vam començar a caminar mirant-nos nosaltres mateixos per aquest reflex ia mirar les altres a través d'aquest mirall que, al seu torn, s'enfrontava a altres on vèiem fragments de cossos com el nostre i així, no només la paraula entrava en moviment, sinó la sensació d'estranyament en observar com d'amagat, sense saber quan altres cares ens tornarien la vista. «Sense cos no neix la paraula. I sense paraules no es construeixen memòries. Convoquem les nostres paraules per recrear els nostres cossos i reescriure memòries», diu l'autora al bloc.
Així va ser com Lilián em va facilitar el primer poemari sobre el tema —Lilith i la seva presència a la poesia, al nostre imaginari avui—: Celebració de Lilith (Índic Editores, 2018). Després vaig seguir cap a publicacions posteriors: Després del principi: Lilith i Adam (o viceversa) (Dragones, 2020) i Memòries del desert (Astromulo, col·lecció Camino Sinuoso, 2021). Tot i que reconec que va ser el cridaner i encertadíssim títol de Prínceps decapitats (Astromulo, Camino Sinuoso, 2020) qui em va portar a conèixer Lilián Toledo.
A continuació del principi… es desenvolupa una reinterpretació dels vincles en aquell origen tan discutit. Al llibre primer que correspon a Lilith, igual que llibre segon d'Adam i el tercer en què apareix Eva, els textos breus, sense títols la majoria, es van succeint a les pàgines, i les estrofes podrien ser poemes independents que es embalen en el discurs d'una veu externa que va desplegant el misteri del caràcter, les decisions i actituds d'aquelles criatures fràgils i antigues:
[…] per això/ en el principi inventar rituals es va convertir en alleujament […] però aquest adam/ tan immadur com ella tan desorientat/ tan fràgil va témer cedir/ provar/ investigar (o només no va saber què dir)
[…] estaven just a punt d'inventar-se: el nord encara no tenia sentit […] per primera i única vegada des de la seva veu de dona que va esqueixar l'aire: va demanar ajuda/ va sol·licitar escoltar va esperar diàleg tan sols va arribar un mandat: «arregleu-vos entre uds./ jo de fer l'amor, res no sé…»
En la introducció a Memòries del desert, Lilián expressa que el poemari: «Recull autocrítiques, records, reflexions, ritmes i desitjos d'una dona amb els anys i els aprenentatges a sobre. D'això es tracta de dir. […] vol fer visible la maduresa com una nova oportunitat d'aprenentatge. O això intenta.» Així torna Lilith amb el pas dels seus segles, amb la seva maduresa en «l'exacta mesura del desig» (com proposa un vers del llibre anterior). També amb la càrrega i les conseqüències de tant de temps passat, com diuen aquests fragments dels poemes vaig veure i viii de la primera part Després de l'exili:
difícil decidir-ne el color. de vegades és vermell mar, altres vermell muntanya. i al nadir del sol/ sobre el mar; la vermella, la sola; sóc jo/ […] sola vaig seguir/ vermella i sola ombra a la nit/ brisa al vent i els anys van fer de la meva exigua existència tan sols un fons sobre una figura.
Quan vam conversar amb Lilián per a aquest article, en un moment li vaig comentar: «Què terrible tenir Lilith com a mare, quant pagaríem després d'adultes en teràpia, millor ser neboda, tindríem menys pressió, o amiga, segurament amiga de Lilith seria interessantíssim, això que podríem xerrar prenent una copa seria inavaluable». I així arriba la confessió íntima amb què es tanquen les pàgines del desert:
envellida/ potser sàvia/
segurament solitària
ni tan sols sé si segueixo estant allà/ amagada
sota terses pells
que em provoquen i commouen la meva nuesa
feta de plecs
i aquest desig/ (encara)
antic però cert/
esculpit a vermell
a les meves memòries.
_____________________
¹ Cirlot, Juan-Eduardo. Diccionari de símbols Colòmbia: Labor, 1994.
-------------------------------------------------- -------------------------------
Melisa Machado i l'erotisme com a ritual: aquest «fruit fosc de les coses»
Text i fotografia per Virginia Messies
Melisa Machado (Durazno, 1966) viu a Montevideo i és escriptora, terapeuta (formada a Gestalt, astrologia, medicina tradicional xinesa) i també periodista d'arts visuals. Els seus poemaris, per ordre cronològic, són: Ritual de les primícies (Imaginàries, 1994); El fang de l'estirp (Artefato, 2004); Rituals (Estuari, 2011) que aplega la seva poesia des del primer llibre; El cant vermell (Sediento, 2013) que es publica a Ciutat de Mèxic; i la seva última entrega és l'Índia (Déu Daurat, 2019). Aquest any guanya l'anomenat editorial Amanada Berenguer per publicar El canto blanco (últim inèdit) que es presentarà a través d'Estuario-Hum i reunirà tota la seva poesia des del 2011: Canto rojo, Canto negro, dos llibres inèdits que són Cantos al fauno i Rio de la Plata, al seu torn, Mare (que va obtenir el Premi Nacional el 2019 i es troba inèdit encara) i Canto blanco (llibre independent) més un relat, això m'explica Melisa quan intento ordenar-me en la seva prolífica producció.
Ha rebut mencions i premis tant a concursos del Ministeri d'Educació i Cultura (MEC) com de la Intendència de Montevideo, també beques a l'exterior i fons editorials i per a formadors. Alhora, ha dut a terme lectures i performances en festivals internacionals. Sóc totes les dones és el projecte que desenvolupa en aquest moment en relació amb diverses poetes uruguaians del segle XX que va ser declarat d'interès cultural pel MEC.
El primer poemari, Ritual de les primícies, comença després de l'epígraf de Vicente Huidobro, amb un breu paràgraf de prosa poètica, text introductori o preàmbul —com utilitza l'autora en el mateix text— que desenvolupa un ritme d'urgència, gairebé de ofec en una successió d'enunciats mínims que no comencen amb majúscula i que podrien distribuir-se com a versos lliures per inaugurar una sensibilitat eròtica que, amb mà sàvia, ens portarà a través d'aquestes pàgines fins al final, fins i tot l'Índia. I aquest desbordament de vocabulari —gairebé barroc— d'una carnalitat que es desprèn del paper, em recorda –potser perquè sempre busquem identificar el que és nou amb el que ja coneixem– els textos també en prosa poètica d'Homenatge a Jean Genet de Suleika Ibáñez, una altra veu visceral i seductora. Aleshores inicia Melisa:
Si era dentellada. fixa sobre el llençol. de l'encàrrec de la llengua. de l'esfínter. de la mirada absorta. la imminència del perill. temor ridícul del ventre. olor esquinçada de la lama. de la vora dels dits. l'espera engominada dels ulls. la carícia. el dolor lleu. seducció violeta de batec. tremolor miraculós dels bulls. del tancament metàl·lic poc usat del pecat. abans. del preàmbul.
Podria aturar-me en el primer text, «Ardides», i en els seus dos versos finals que desperten el sentit de l'oïda, del tacte, del gust alhora: «Escolta xarrupadora/ l'imponent trepidar dels teus amors.» Alhora, més endavant, em podria quedar en la brevetat rítmica i tremolosa del poema «Desliz» en clau potser modernista —per un vocabulari brillant i enrevessat— on el color i gruix dels versos desborden:
Va ser fanfàrria tremolosa malbaratament ronc. Hi va haver festes de marisc de valves, de bretel.
I podria continuar per «Sumisas» que va desenrotllant secrets, aquelarres remots que alliberen sirenes, potser caribdis, entre les quals s'amaguen enganys i cants que viatgen a través del mar fosc, del cel profund, cants callats, guardats, assetjadors: «I potser miraven per la borda/ l'escuma dibuixava dones assassines». I continuen «Hidra», «Medea», «Lilith» per assolir així el poema homònim del llibre: «Com una senyoreta de cames eixutes/ va perdre la virginitat amb els gladiols,/ pistils de llengües inquietes, profanadors de Maria la Verge». Poesia sinuosa i vegetal que desplega, cautelosa, un erotisme estrany i cert.
Podria endinsar-me a les primícies, però vaig cap al final, cap a l'Índia, que va ser el primer llibre de Melisa Machado que vaig llegir. Apareix en el format i la textura de Dios Dorado, editorial que tan bé coneixem els que freqüentem les fires d'editorials independents. Crida l'atenció la imatge de tapa: aquesta abraçada, les mans femenines que prenen i acaricien un peix que ens mira i intenta dir alguna cosa. Es tracta d´un detall de Bestiari d´amor de Virgínia Patrone. Al bloc de l'artista plàstica, el 22 de novembre de 2008, apareixen publicades diverses il·lustracions en què crec reconèixer la figura de Melisa, són per a Bestiari d'amor de Miguel Pacheco. Chanquete s'anomena la que s'utilitza com a portada de l'Índia i té un poema de Melisa, amiga de l'artista visual des dels 90, com em comenta quan la consulto.
El llibre està dedicat: «Als meus ancestres». Així el ritual s'inicia, les arrels es presenten i ens tiren endavant. Després de dos epígrafs que seran represos en el desenvolupament del poemari, arriba el primer text, breu i ferm, que conclou amb una sèrie de paraules independents com els versos mateixos, l'última és contundent: muladar, aquí m'aturo, és el lloc on es llencen les escombraries, també és allò que embruta o infecta material o moralment; no m'imagino començament més atrapant. El tercer text conclou, al seu torn, amb dos versos entrecometes: «Sóc la absurda,/ la lluminosa sempreviva de la fúria i el fulgor.» No només hi és present la musicalitat dels termes que s'entrellacen en el seu significat, sinó la força conceptual d'enviar plegats brillantor i resplendor (al poema xiv s'obriran «les meves mans fulgurants») amb ira, demència i còlera.
El poema VIII em porta, en forma espontània, a les primeres pàgines de La mujer desnuda, novel·la d'Harmonia Somers, publicada el 1950, una altra veu eròtica i transgressora: «Amb la dona que vivia per fora, i de la que se sap sempre gairebé tot. Aquella nit, abans de ficar-se al llit, com que Rebeca Linke era una dona suportant a l'altra, a la de fora, li va complir a aquesta totes les obligacions del seu aparellament desganat. Raspallar-se els cabells (la dona que vivia per fora tenia els cabells llargs i negres)…» I així vaig dels versos a la prosa: quan Rebeca Linke comença a desprendre's de si mateixa ia transformar-se en una altra, la seva llarga cabellera és símbol inevitable del camí que s'obre al bosc. I així diu Melisa:
Aleshores vaig deixar anar els meus cabells perquè volés entre les coses i el meu cos. […] Ell delata el que sóc, el que he estat i vull ser. Nia entre els arbres i flors. […]
Aquesta fusió entre cabellera, cos, entorn, naturalesa i identitat continua al poema següent quan es manifesta una volta a un mateix, una comunió amb el propi cos en el ritual individual: «Torna al meu cos, sempre. /A seure sola davant del seu foc.»
Hi ha un moment particular i significatiu en el poema XII en el qual el llenguatge es manifesta com a demiurgo, amb aquesta intensitat de la poesia que se submergeix a la pell. El poema es torna presència, hi ha un fruit que es transforma a la boca de qui ho diu i aquest fruit genera la línia de sons que va marcant el text i es confon amb la mateixa terra, amb el cos i la veu per concloure : «La vocal de la terra s'obre a la meva boca.»
Aquestes imatges que representen aquesta fusió de la naturalesa amb el llenguatge poètic i la veu lírica es continuen als versos del poema XIII, quan es canta al camp inundat per la pluja i amb les venes es beu l'aigua que circula per la terra. També aquesta línia es pot continuar al poema XIX:
Aleshores va venir per mi la pluja, el llampec com una boca. Va venir per mi i va dir: «Mostra't, també, amb les espines».
El text següent podria ser guia de lectura o potser un altre epígraf per a l'univers que es desplega a les pàgines d'aquest llibre:
Terra el meu cos: àmfora obstinada. Tota puresa com a centre. I el fruit fosc de les coses.
El cos i la terra, la mateixa naturalesa, els arbres, les flors, els fruits, el fruit final, el centre més pur, l'ànima i el ritual dels ancestres. Un univers que s'entreteixeix amb una força que arriba des del seu interior, que arriba des d'abans heretada. Una cerimònia on l'escriptura és el mateix oracle i així, paraula a paraula, a través dels versos que construeixen un ritme que sorgeix d'una naturalesa viva, humida i palpitant es revela un cos que alhora es transmuta pel poder propi del llenguatge.
Hi ha diversos textos que conclouen amb una enumeració, una sèrie de termes esglaonats, febrils, panteixants que no només marquen un ritme sinó que a més despleguen significats que ens tornen a la natura: «Una altra vegada la tribu i les seves maneres:/ la torba,/ el pantà,/ el terraplè.» És que no torna aquest ritme de mantra ritual amb la intensitat mateixa d'aquests espais geogràfics i aquestes reaccions del cel i la natura? I aquesta circularitat, remugant, regressiva del cant que es reitera com a títol dels llibres de l'autora (en blanc, en negre, en vermell) i que se sent, baix però constant, al llarg de les pàgines de l'Índia, es fa visible al text XXIX amb la mateixa enumeració, el miso fil de versos que porten termes potents com el que obre el poemari i conclou al muladar.
Ja sobre la fi del recueil de poemes, el text XXX revela secrets, renaixements, una realitat original que s'expressa i propicia el ritual. Novament sento que reapareix La dona nua d'Harmonia. I els missatges ocults, els cants, els ritmes que s'han anat perseguint al llarg del llibre són missatges d'un passat que parla clarament a una dona oa un cos de dona d'avui i tot surt des de la terra mateixa que trepitgem, les nostres arrels són allà:
I el cap de la dona brolla de la terra. La seva arrel de jonc, les seves ulleres. El secret de la nissaga assassinada.
Hi ha una altra circularitat, altres finals que es retroben amb començaments que giren per tenir el seu terme en un nou inici, clarament el cicle vital que es renova: terra, cabell, pell, arbre, fruit, flors, pluja que cau a terra. El text XXXII conclou amb els versos que ja destaquem del poema III:
Va caure els cabells per l'estirp, per la sempreviva reina de la fúria i el fulgor.
Bibliografia
Machado, Melisa. Rituals. Montevideo: Estuari, 2011.
Machado, Melisa. Índia. Montevideo: Déu Daurat, 2019.
Somers, Harmonia. La dona nua. Montevideo: Criatura, 2020.
-------------------------------------------------- -------------------------------
El cos femení: territori de metàfores
Text i fotografia per Virginia Messies
.jpg)
_cc781905-5cde-3194-bb3b sexualitat, sense començar per l'eterna Delmira Agustini (Montevideo, 1886-1914). Perquè, a més de la seva empremta apassionada i singular, la càrrega que va significar el Modernisme en el seu moment literari, amb les imatges sensorials i les figures poètiques possibles en el llenguatge líric per assenyalar el gaudi o la materialitat dels sentiments, van influir en la seva obra de manera significativa. Un dels poemes més interessants en aquest aspecte (i, potser, no tan recordat) de Els calzes buits (1913) és «Visió»:
[…]
I era la meva mirada una colobra
apuntada entre esbarzers de pestanyes,
al cigne reverent del teu cos.
I era el meu desig una colobra
glisant entre els cingles de l'ombra
a l'estàtua de lliris del teu cos!
[…]
Resulta interesante que el deseo del yo femenino se manifiesta en la mirada, no des del cos, sinó en la intenció, en la voluntat de la dona, i hi ha esbarzers, hi ha espines, l'atracció eròtica ve entrellaçada amb el dolor —actitud molt occidental, és clar—, però potser no es genera en qui observa, sinó que s'adreça a l'altre, al destinatari. Alhora, no passa desapercebut que el cos masculí es dibuixa com un cigne o una estàtua feta de flors, particularment lliris , que porten el simbolisme de l'amor pur i virginal. Aquí es presenta un indici, un fil interessant a seguir sobre una concepció del plaer femení, no només voluptuós, sinó dominant, potser agressiu, i un jo masculí que és gràcil i bell. És clar que, i sense arribar a aturar-se en una anàlisi detallada del text, es destaca que el tu a qui s'adreça aquesta veu apareix des del més profund de la foscor, és sinistre, té ales i desapareix en forma gairebé immediata dins d'aquesta. nit des de la que va arribar: «… que et feies enrere i t'embolicaves/ en jo no sé què plegui immens de l'ombra!…». Aquesta foscor que envolta el desig reapareix en un altre text d' El rosario de Eros (1924), llibre publicat pòstumament que, segons la poeta, es dirien Els astres de l'abisme —no és menor la diferència—. Així, a «Comptes d'ombra» dirà:
[…]
Si així en un llit com a flor de mort,
donem plorant, com un fruit fort
madur de passió, en carns i ànimes,
[…]
_cc781905-5cde-3194-bb3bd , descriure a fi del seu desig amb símbols gairebé immaterials o imatges vaporoses; es tracta d'una mena d'ideal o ser angelical a qui no es pot capturar ni fins i tot tocar, com s'expressa a «El sortidor d'or» també de Els calzes buits:
[…]
L'amant ideal, l'esculpit
en prodigis d'ànimes i cossos;
ha de ser viu a força de somiat,
que sang i ànima se'm va en els somnis;
ha de néixer a enlluernar la vida,
i ha de ser un déu nou!
Les colobres blaves de les venes
es nodreixen de miracle al meu cervell
[…]
.jpg)
El amante deseado física, carnalmente: ¿es una invención? Aquesta poesia és una posició retòrica? Semblaria que no, d'acord amb la vida i al final de la poetessa —perquè, per a algunes, artistes, vida i obra no es distancien—. O és simplement la via possible d'expressar el desig sense verbalitzar-lo efectivament per la seva posició de dona burgesa a una Montevideo provinciana moralment? I no oblidem —per deixar més interrogants— a «Fera d'amor», el poema que continua al llibre: «Fera d'amor, jo pateixo gana de cors./ De coloms, de voltors, de corsos o lleons».
_cc781905-5cde-3194 -bb3b-136bad5cf58d_Llavors, des de la Generació del 900 em dirigeixo cap a la del 45 sense aturar-me a buscar, en aquesta nota, el cos a Joana d'Ibarbourou, Esther de Càceres, Selva Márquez, Sara d'Ibañez o Susana Soca, entre d'altres escrites que van marcar un rumb a la primera meitat del segle XX, per arribar directament a Clara Silva (Montevideo, 1905-1976). cc781905-5cde-3194-bb3b-136bad5cf58d
En su primer libro de 1945, La cabellera oscura , ya en el poema de l'inici titulat «El cant de la sang» dirà: «Allà comencen els barons de la meva sang/ i les dones amb els seus vastos ventres,/ pilars de la meva ombra./ Un mar llatí/ abraça la meva morena arrel./ Turons d'oliverars es recorden/en la corba cenyida del meu cos.» La dona i el seu cos continuen en un vincle metafòric i, generalment passiu, estètic (clarament heretat de la visió masculina que va dominar la història de la literatura occidental) amb la natura i la terra encara que en aquests versos comença a despertar una força que justament ve des d'un interior molt personal, físic, de la sang mateixa del títol.
.jpg)
Más adelante, en « Neix un nen al teu cant», expressarà: «Crit d'amor creixent/ en el trencament submis de la carn;/ raïm tendre i dolcíssim/ atapeït al raïm del teu ventre,/ el cabal de les teves venes obertes/ cap a ell ve cantant. » Hi ha un desenvolupament emocional i una intensitat en la veu expressiva que arriba a un pla diferent de sensualitat que ja no és l'abundant càrrega d'imatges que desplegava Delmira, sinó que s'acosta a un reconeixement més real del cos, mundà, no frívol, més aviat material.
Pero será en su poemario de 1960 titulat Las bodas , espècie d' El cantar dels cantars modern i femení, en el qual una decidida i deliberada veu molt conscient del seu caràcter parla a una divinitat a qui no se li atorga la possibilitat de resposta, per exemple a « Et pregunto, Senyor»:
…
Sóc com sóc
jo mateixa
la de sempre
amb aquesta mort diària
i l'experiència trista
que guardo als calaixos
com a cartes;
amb els meus cabells, la meva llengua, les meves arrels
i l'escàndol que faig amb el teu nom
per sentir-me
[…]
_cc781905-5cde-3194 -bb3b-136bad5cf58d_I en un altre text del mateix llibre, «Des del fosc»:
[…]
Vull respirar
simplement
l'aire del món,
oblidar aquest compte confús
i sense fi
de culpa, perdó, remordiment,
o d'una cosa semblant
que corroeix la meva feblesa.
[…]
No són laments de dona
ni confidències de jardins.
És la sang, la carn, els ossos que m'has donat,
aquests, des de lorigen;
que no tinc lloc per ubicar-me,
parpelles, peus i mans
amargs de misèria,
de fatiga.
[…]
Y ahora continúo, sin detenerme en Idea Vilariño, Gladys Castelvecchi, Ida Vitale o Amanda Berenguer —que té un poema molt particular, «Del cos» (1990) sobre les mosques i la casa com a cos— per donar un lloc a Zuleika Ibáñez (Montevideo, 1929-2013). El seu primer llibre, Homenatge a Jean Genet (1989), ens acosta un text sobre l'amor:
Et besava l'amor d'amor les orelles, els ulls i la boca,
amor en brut, en dol, amor un pes net de niu, de
lingots d'oblit.
[…]
De vegades una boca blava de llop, amb el diamant de la
mort com un tros de riure.
[…]
Llavis de plata fosca, ulls de foc obscè haurien ferides com escoles o dispensaris a la
ciutat fosca.
Sexe ja no sexe, amb prou feines pa i vi, amb prou feines una ploma de
claredat al centre de la mort,
i un ram d'amants oriünd de la destrucció va ser el
mur de la teva resurrecció.
Esta poeta ya conoce bien la influència de les avantguardes artístiques i també ha rebut en la seva formació (professora de literatura, filla de Sara de Ibáñez) la poesia uruguaiana i llatinoamericana, és clar, de més de mig segle. Així, comença a trobar altres formes no només en l'estructura del text, sinó també en els propis girs del llenguatge, com també en la força de les metàfores necessàries per apuntar al desig, al sentiment vertiginós i contundent, a la presència del cos amb el seu realitat més propera. És aquest un poema-text-prosa que aconsegueix un ritme líric marcat i sostingut alhora que desenvolupa el caos de l'amor i la fluïdesa de l'emoció que es deixa anar en un pla gairebé oníric. I a Experiencias con ángeles y dimonios (1994) es destaca un text rotund d'una urgència poètica ineludible:
Celebro el vermell sang femella. Vermell boca amb rouge
per matar cauts i deixar-se matar per incauts.
Sang que desfulla l'estigma de l'himen, vermell robí
fosc per menjar-te millor, llop,
per deixar-te als ossos les impressions labials,
i arruïnar la vida de la policia religiosa.
[…]
Celebro la sang fèmina vermell semàfor de creuar
desafiant la mort.
[…]
El vermell vici que mai no podrà amb l'arsenal del vermell
somni.
El ritmo es perfecto de acuerdo al sentit i la càrrega semàntica del que s'ha expressat i al vocabulari elegit; amb mà segura va desafiant justament la resistència del lector davant d'una allau d'imatges-bales que no s'aturen com una respiració de corredor la meta del qual és l'esclat de la pròpia concepció de poema. Poesia altament visual i instintiva, que vibra mentre s'obre aquest color que envolta allò femení, com les ombres taciturnes a l'àngel de la visió de Delmira.
Y, quizás, una forma indiscutible de concluir esta nota es entrar, potser per quedar-se, a l'univers de meravella —però incerta i torbadora— dels textos també en prosa poètica d'una de les escriptores més originals i extravagants de la nostra segona meitat del segle xx: Marosa di Giorgio. En ella, en els seus versos recitats en performances, el desig i el cos es fonen en la natura i el miracle, en bèsties mítiques i esperits que hi tornen. Del llibre Humo (1955) és aquest cinquè text:
_cc781905-5cde-3194-bb3bdja les. I veuen a mi aquesta nit oh, el meu estimat, monstre d'almívar, nuvi de tulipa, assassí de fulles dolces. Així, aquella nit el clamava jo, de portal a portal, al costat de la paret pàl·lida com un os, tot plena d'una por irisada i d'un amor fosc. […] M'has fet imaginar inútilment les teves medul·les de sàndal, el teu cor de foc. […] Així mentia jo, abraçada a la cabellera d'or, a la seva terrible mel. Ell parlava una llengua gairebé intel·ligible, però una rosada voraç, una lepra de flors li acabava la cara. […] Li vaig dir que el guardaria, que el besaria, que guardaria el seu cor entre les pinyes i els licors i les medalles. […] Vaig començar a matar-ho. Perquè no diguis el meu amor a ningú a entreobrir-li els pètals del pit, a treure-li el cor. Ell es va recolzar al meu braç, li bategava amb bogeria l'almívar dels dits. Va començar a morir. A prop del bosc va començar a morir. […] Plorava desesperadament. Volia ajuntar els pètals, reconstruir la mel, treure'l de la mort, guanyar-lo per sempre, que no tingués fi aquest poema.
Bibliografia
Agustini, Delmira. Poesia. Selecció, pròleg i notes de Carina Blixen. Montevideo: Edicions del Pizarrón, 2000.
Benavídez, Whashington et. al. Antologia plural de la poesia uruguaiana del segle xx. Montevideo: Seix Barral, 1995.
Digues Giorgio, Marosa. Els papers salvatges. Montevideo: Arca, 2006.
Paternain, Alexandre. 36 anys de poesia uruguaiana. Montevideo: Editorial Alfa, 1967.
Silva, Clara. La cabellera fosca. Bons Aires: Editorial Nova, 1945.
Silva, Clara. Les Noces. Montevideo: Edicions Atenea, 1960.
-------------------------------------------------- -------------------------------
La vida signada
Text i fotografia per Virginia Messies
Desviacions mort de Tabaré Vázquez, els seus concerts al teatre Solís. Llibre de poesia que apareix a finals del 2020, l'any de la pandèmia, de la quarantena, de la tancada i de la por. La responsable és una editorial independent, que porta els seus llibres amb bicicleta a casa dels seus lectors quan cal; encara que ja són diverses les llibreries que s'obren al circuit del col·lectiu Sancocho, que continua ampliant espais al nostre medi. Per què lelecció de Peix al gel per publicar els seus versos? Perquè es tracta d'aquesta frontera, aquest límit entre allò amateur i allò professional que, justament, és una línia que li interessa, diu l'autor.
A la solapa del llibre, les dades que es presenten són sobre el seu treball com a músic i aquesta informació si ara l'atenció és a l'escriptura?: «És el que tinc per dir», m'explica. Diego Presa és integrant de Busseig Invisible, té la seva carrera solista, i també aquest any, un disc amb Julieta Díaz, El revés de l'ombra . És innegable —em respon—, que el públic dels escenaris ho segueixi potser a les pàgines del llibre. D'aquí una diferència que m'interessa entre la lletra d'una cançó i el poema: quan el creador sap que els versos neixen cap a la música o pel paper? M'aclareix que aquests poemes haguessin acabat en cançons si ho fossin; per exemple, la lletra d'una cançó podria funcionar en el paper, en cas de sostenir-se sense que coneguéssim la música.
Després, m'aturo en alguns textos que em resulten més propers a la prosa i que, sent, ho sento la possibilitat i comenta reflexionant que s'haguessin escrit o ressonat d'una altra manera si els pensés com a prosa. L'art de tapa és de Sebastián Santana amb qui Diego treballa per a les portades dels discos; de fet, prefereix la possibilitat de no controlar-ho tot, deixar un espai on l'altre, en aquest cas el fotògraf, hi pugui intervenir. Li va interessar, aquesta vegada, una imatge fotogràfica, és un muntatge que sent palpitant, viu.
El seu primer llibre, Des de l'úter de la tristesa , va ser una obra iniciàtica, que buscava una obra iniciàtica continuïtat. Pregunto si es considera un poeta i riu: la poesia és un ofici, em diu, el poeta té la vida signada per ella, és una manera d'estar al món. Afegeix que la seva formació poètica té a veure amb els escriptors de cançons, amb les imatges que ells creen, amb el mateix pols de la cançó. Els poetes que escull són Bukowski i Bolaño, per exemple. I el nom que es destaca sens dubte és Daurnachans.
Aleshores: quin és el desviament? És el de la música cap a la poesia escrita (no oblidem que els recitals de Buceo inclouen lectura de textos poètics al mateix escenari que els instruments musicals). El desviament és en allò temàtic, són els textos mateixos? Perquè el terme implica "la separació lateral d'un cos de la seva posició mitjana". Quin és el mitjà poètic? On és el cos? És el desviament dels cossos des de l'escenari fins a la taula on s'escriu? Penso. Potser —diu— té a veure amb altres veus, altres maneres de dir, amb zones de l'escriptura, amb decisions.
La idea de seccions sorgeix de la voluntat d'ordenar o fer més accessible, més fluida la lectura per a aquells. La primera s'anomena Primera llum. Quina seria? La de l'alba, la de la matinada? No perdem, doncs, un vers del primer poema, Testimoni , que diu: «…per les venes de la fi de la nit…» i, més endavant, a Veure sortir el sol com un cec es fa referència a «…l'últim animal de la nit/ la fractura del cel encara fosc…». Potser hi ha alguna cosa oculta, potser un límit que el lector aconseguirà o no trobar. Hi ha imatges molt ben aconseguides a nivell poètic i que, d'alguna manera, sento, ens porten a l'univers de la música: «… si pogués trobar les meves mans/ per obrir aquesta pluja i arribar a vós…» d' El cel no serà mai més un lloc tan trist . I els darrers dos versos de Testimoni expressen: «…últim testimoni/ de la bellesa del món…» i per això: què se'n va a la nit?, què es perd?, què no podem rescatar?
La segona secció s'anomena «Investigacions» i els meus interrogants tornen: seran formals, seran formals, seran formals? Què investiga aquesta veu? És interessant l'aparició de l'inesperat, del desig i del cos, particularment a l' agost :
Sempre passen coses inesperades en aquesta cambra.
Quan l'amor sembla aigua resumida
sorgeix el mut desig
la pluja fresca
la trobada del teu cos i el meu.
[…]
_cc781905-5cde-3194- bb3b -136bad5cf58d_ En aquesta mateixa secció, el quart poema porta per títol una data, com succeeix amb tots els altres textos, de preguntes retòriques que es van esglaonant en versos perfectament rítmics i poètics. Preguntes que algun lector intencionat pot després trobar voltes respostes a l'últim text del llibre, Aquesta casa.
Haurà estat un error aquesta casa
varada a la fúria del riu?
Deu haver estat el final
o lúnic miracle?
[…]
Aquest és un llibre de desamor? Se sorprèn l'autor i respon espontàniament que no. És clar que gravita sobre tota lírica, la intervenció, de vegades arbitrària, del lector que respon només als seus interrogants. Però, per altra banda, a tot el poemari, és possible percebre la rellevància de la llum per exemple: «…el teu cos contra llum és indestructible…», del setè poema (14/8) . Li pregunto pel sentit de la llum al poemari: que es relaciona amb el pas del temps, amb aquest material que és present a l'inici de les coses que ell escriu, la recerca d'un sentit al que es percep, el reflex , la creació d'una atmosfera.
«Incendis» és la tercera part, la més críptica, la més simbòlica, la més poètica: incendi que purifica, destrueix o simplement crema. Diu el primer text: «… vola el cérvol a la muntanya talada…», i què és el cérvol, quin símbol, quina imatge, quina referència? El cérvol II és un poema breu i ferm, gairebé sentència: cérvol, pedra, silenci, cos.
[…]
el cérvol és una pedra en el teu silenci
polida única
intocada
és l'únic que espero
del teu cos.
«Noves investigacions» és el quart moment del llibre. Seran noves pel que fa a les anteriors? Després arriba «Rosa deforme», cinquena etapa: «… com a lluna que neix estesa/com a cable per al somni dels ocells…». Hi ha un ritme aconseguit, anafòric a més, a M'emporto cada so , potser sigui un poema que camina cap a la cançó.
[…]
però la pell espera
la nova la pell fa mal
el frec de la teva veu
el tacte dels meus tres vidres
l'aire de setembre
[…]
perquè res no es perd
res és en va
ni les pedres del teu nom
ni els sols de plàstic
ni els números marcits
[…]
La penúltima secció s'anomena Jaciments, potser les restes fòssils del que s'ha dit fins ara, del mateix discurs; així apareix «la porta fosca de roure (que) donava pas a allò sagrat». També es fan presents mons onírics carregats d'imatges suggestives: «… la mort disfressada/ de llop i de noia que corria…» i altres més, «… no hi havia gessamins i llavis la meva sang/ només la mateixa veu/ repetint que em fos de tot/ que me n'anés de tot…». El final del llibre arriba amb la setena secció, «El teu cos és la meva única llar», i, potser, amb «la derrota de l'ombra» —nom del primer text—. Hi ha un poema que, inevitablement, capta l'atenció pel seu títol, Desviaciones místicas , i perquè estableix una connexió amb l'inici, circularitats aparents o certes:
Torno a respirar.
Novament se m'ha donat
percebre
la bellesa del món.
I així tornem al primer poema del llibre, que concloïa amb: «… la nostra por/ el carro trotant/ per les venes el final de la nit/ sent últim testimoni/ de la bellesa del món». Un mateix vers inicia el poemari i reapareix cap al final, i el text últim, Aquesta casa , és, com esmentem anteriorment, la possibilitat de respostes a les interrogants del quart poema de «Investigacions»:
[…]
van passar molts anys
el vent va llençar algun arbre
les parets van envellir
[…]
també és cert
que l'amor ens va anar habitant
tan concret com el llamp
que ara mateix
creua el quart.
-------------------------------------------------- -------------------------------
Aquesta vida de la poesia
Text i fotografia per Virginia Messies
Una dona/ s'acomiada taula estovalles vi/ pel mig/
del que va poder ser/ li consta/que no en té més ganes/
de l'absurd.
“Els símbols precisos” de Nancy Bacelo
No em vol, no em vol, no em vol, no i no semblen dir algunes margarides entossudides. Però per sort, per a circumstàncies adverses existeix l'escriptura, hi ha els versos, les imatges i el seu poder creador, o no.
_cc781905-5cde-3194-bdc arriba puntual, àgil i somrient. Li porto de regal una foto-postal i li pregunto si coneix… (al fotògraf, li diria) i em respon espontània: “A qui enviar-la?! Sí!” Nancy porta els seus temes amb ella. Imagino que ve a respondre'm sobre el que vaig avançar: l'estructura del seu llibre Biologia , les seves seccions, per què escriure poesia amorosa avui, jo li pregunto pel desig, i per les seves ombres, és clar, per la contradicció. Perquè a Teoria literària I, el professor Jorge Medina Vidal, ens deia que a Literatura l'amor es dóna per contradicció i que el millor llit nupcial per a l'amor, a Poesia, és la mort. Però què fer amb l'altre quan segueix viu, per què no concloure'l també, o potser convocar-lo, una de dues, o totes dues, qui sap.
Nancy es Licenciada en Bioquímica y en Laboratorio Clínico por la Facultad de Ciencias y la Facultad de Medicina respectivamente, su área de especialitat és el diagnòstic molecular en salut humana; té un postgrau en Biotecnologia, Indústria i Negocis; també es va especialitzar en propietat intel·lectual. Va participar del projecte "Vull ser científica", desenvolupat per OWSD Uruguai amb el suport de l'Ambaixada dels Estats Units per a les vocacions científiques en dones uruguaies d'entre 16 i 18 anys. També participa en concursos que s'ocupen de divulgar la ciència a través de la poesia, el darrer va ser a Mèxic; generalment són oberts, duts a terme per organitzacions científiques (per exemple, l'Institut de Neurociència d'Holanda), o d'altres especialment enfocades a portar la ciència al públic en general. Jo trec notes i penso: Quin és el lloc de la dona avui a la ciència? Quin és el lloc de la dona avui a la poesia? I a l'amor? Quin és el lloc de la dona avui? Punt.
_cc781905-5cde-3194-bb3b-136 veiem el que realment hi ha, ho contrastem amb allò que sabem, amb les nostres experiències prèvies que incideixen en la percepció”, em diu. I allà em va explicar dels tàlems (paraula poètica i romàntica si n'hi ha), nuclis ubicats al cervell, per allà passen els senyals que finalment es converteixen en imatge. Senyals, termes poètics, imatges, entrem llavors en Biologia (Rumbo, 2021) perquè ja en el seu Preàmbul anomenat Nocions elementals l'autora dirà:
Escric del que sé.
(…)
Escric del que entenc.
(…)
Escric del que estimo i del que odi.
(…)
Escric del que vull dir a crits…
Aleshores què sap, què entén, què estima aquesta veu, què té per dir-nos, per cridar. Per què publicar un llibre de poesia en aquest temps?, li pregunto: “Perquè en vaig complir 40, el meu primer poemari va ser del 2019, encara no està editat”; les dècades, el temps, els processos de vida i de creació, la nostra edat adulta, penso. I aquest poemari, imagino, tractarà (com defineix la Rae) dels éssers vius, de la seva estructura i funcionament, de l'evolució, la distribució i les relacions; no són temes menors! I resulta interessant com arriba un descàrrec de responsabilitat ja al tercer text, Disclaimer : però qui s'allibera de les respostes que hauria de donar? l'altre? la pròpia veu deliberada?
Si veniu a buscar-me
vaig anar amb compte
…
Cansats de malentesos
vam posar porter elèctric.
A la segona part del llibre anomenada Alimento em pregunto si efectivament devorem l'altre (torno sobre aquesta clau poètica d'Eros i Thanatos units per la contrarietat) o és només un reflex, un instint de protecció per afany de supervivència, o es tracta d'assimilar-lo en un procés de nutrició, per exemple a Benedicció de l'aliment : em lliuro/ a l'heretge plaer de beure/ el teu cos . "Els animals busquen l'efectivitat a la parella" comenta Nancy; aleshores: per què nosaltres no?, són diverses preguntes que es van sumant i potser millor deixar les respostes per al final, o no. la taula (ho devorem o ho servim?) i hi ha en aquesta secció carns, espècies, aromes, textures, saliva, udols… potser la unió vagi per altra banda. Al poema anomenat L'oralitat s'expressa el gaudi, el plaer que es barreja amb les sensacions físiques i amb la corporalitat: La llengua intrusa va obrar la meravella./ …/ Mentre/ els meus ulls es tancaven/ s'anaven cap a dins. No perdem de vista la recerca d'un mateix, el plaer individual quan Quimerismes comença amb un dit de foc , estratègic, significatiu que fa pensar en el gust propi, en l'autosatisfacció perquè s'obre camí entre les cames però després apareix un tu: teu és el nucli, meva la coberta. És que sempre n'hi ha un altre? o no sempre? El plaer: és amb l'altre? On es troba el desig femení? Continuem desitjant a partir d'un teu ? A partir de la trobada? I què tan hàbil és aquest tu per desitjar-nos?
Quan arribem a Fisiologia i patologia, tercera secció, trobem un epígraf de Lina Meruane (Santiago de Xile, 1970) que pot fer pensar justament en el desig solitari, en el plaer sense l'altre (quan aquest el teu anhelat es presenta com a absència ), o simplement al gaudi sense història d'amor necessària: Inflammatio. Inflams. En flames. Ardor sense romanç. En un fragment de Moebius apareix un aprenentatge, l'experiència que porta la veu poètica a transformar-se, potser endurir-se, i ubicar-se en un altre lloc:
vaig aprendre i em vaig fer experta
al sofisticat art
de no esperar res.
…
Perquè la primera calor a la pell
anuncia un hivern gris plom
em vaig fer mestra de les escorces
i les pells impermeables.
Però si tot torna a passar i de la mateixa manera, per què aleshores reincidim? per què aleshores escrivim per a qui no ens llegeix? “Perquè escrivim per a nosaltres mateixos però després tenim al davant el dictamen de trobar l'altre”, m'aclareix la poeta. A “Fisiologia” confiem en l'instint per concloure que “ningú arriba només a res/molt menys a l'amor”. Per això es torna sobre la rellevància de la trobada encara que, en alguns casos, sigui advers, fatal , dolorós.
I plou.
I li vaig escriure
vint-i-dos
putos
poemes
que no va llegir
que no llegirà.
Selecció natural i altres teories evolutives és la quarta i última part en què l'autora arrisca a Némesis : Jo vull ser de les que passen/ s'aturen un breu instant/ segueixen impol·lutes. I s'atreveix amb l'indecible a Nostre quan incendia bressols: Donaré a llum/ encara que fora estigui fosc , poema que ens recorda un vers, luxúria de mare , dels començaments del llibre. I, al seu torn, es torna invencible en Adaptacions biològiques : Em trenco/ i em rearmo/ en un obrir i tancar de cames. I parlant de poder femení, al final de la nostra conversa, m'avança sobre un projecte poètic nou, un poema centrat en els sins femenins i el seu vincle amb el món: “hi estan els receptors vinculats al plaer sexual més exposats que tenim, sensibles i poderosos, ia la vida d'una dona de sobte apareixen, irrompen”; potser per allà hi ha l'inici d'un nou llibre, qui ho sap. Per això mateix, per saber, què millor que tancar amb un “Manifiest”:
Sortiré vestida de boja
de cortesana, d'avortera
de bruixa, d'enamorada
de tot allò que temes.
-------------------------------------------------- -------------------------------
Aquesta vida de la poesia
Per: Virginia Messies
Dice el autor en alguna página de Parte del relámpago , última obra publicada de Jairo Rojas Rojas, poeta veneçolà (Mèrida, 1980) amb diversos anys ja de vida poètica a Montevideo. Història de l'Art (Universitat dels Andes), Déu Daurat (editorial independent), La casa immaterial (acció de música i poesia) i un vast coneixement de la Literatura llatinoamericana, són algunes estacions del treball intel·lectual i artístic de Jairo. La Col·lecció Camí sinuós (d' Astromulo , editorial que integra el col·lectiu Sancocho ) apropa amb el seu nom, potser sense saber-ho, un fil intuïtiu que embasta els moments d'aquest poema únic i estès en ritmes i imatges, moments d'un periple a través de muntanyes i rius, familiars i fantasmes, records i presents, absències i precs que convoquen l'espai íntim del silenci i la música, de la recerca de si mateix i de l'altre que mai no és un estrany:
escric perquè em torno a preguntar:
qui sóc? què faig aquí?
la meva vida va ser bella perquè va ser contradictòria
i perquè vaig perdre tot
per veure'm sol davant
a l'impacte de les onades
.jpg)
Jairo Rojas Rojas / Foto: Virginia Messies
Así, en abril de este año, llega un libro difícil de abarcar o contenir en unes poques línies de prosa crítica. Perquè “estic embruixat de miralls per tot arreu” diu Rafael José Muñoz en un dels epígrafs que obren la marxa de Part del llampec . Marxa aguda i lúcida, que podríem sentir ja es va iniciar a Passejar llunàtic i les seves tres seccions de versos que escoltem sonar des d'una geografia amb prou feines dibuixada però sí reconeixible com la nostra, propera. Marxa llunàtica que dialoga fins avui amb tants habitants d'aquest món i de l'altre, del nostre continent trepitjat que no calla i troba a la poesia una aposta vàlida i fonda:
_cc781905-5cde-3194 -bb3b-136bad5cf58d_ _cc781905 -5cde-3194-bb3b-136bad5cf58d_ _cc781905-5cde-3194- bb3b-136bad5cf58d_ _cc781935-5
Sobre las ruinas de una ciudad andina, _cc781905-5cde-3194- bb3b-136bad5cf58d_ davant del riu ferit,
o darrere, o dalt, no se sabrà. Y su voz hace círculos sobre círculos
als camins més vells i solos
para que alguien se detenga com un astro_cc781905-5cde-3194-ba3b-1
que mira els ulls del caminant i el seu passejar llunàtic,
_cc781905-5cde-3194 -bb3b-136bad5cf58d_ _cc781905 -5cde-3194-bb3b-136bad5cf58d_ _cc781905-5cde-3194- bb3b-136bad5cf58d_ _cc781905- 5cde-3194-bb3b-136bad5cf58d_ _cc781905-5cde-3194-bb3b-136bad5cf58d-3 136bad5cf58d_ _cc781905-5cde- 3194-bb3b-136bad5cf58d_ _cc781905-5cde-3194 -bb3b-136bad5cf58d_ _cc781905 -5cde-3194-bb3b-136bad5cf58d_ _cc cde-3194-bb3b-136bad5cf58d_ que d'aquest món no és?
És el vent que escriu
sobre els cossos
acompanyats
de silenci
(fragment de Passejar llunàtic, tercera secció del llibre homònim)
Foto: Virginia Messies
Los cuerpos son inevitables como los ríos que nos llevan, como la cordillera invisible o perduda, com la terra que ens amaga per després brollar-nos des del silenci d'una naturalesa estrepitosa. Perquè aquesta vida de poesia convoca i continua clamant suau i sostingut ara des d'aquest nou títol impossible, vivíssim i instantani, foc o resplendor fet llibre en parts que és recorregut per una veu que viatja i, per descomptat, cerca. Busca potser aquesta part de llum, de presència que falta (difícil tasca interpretar des d'una zona aliena a aquest temps de memòria).
del meu passat amb què em copejava el front?
del meu destí que implica excavar el dissimulat ahir?
però ara estic a tot arreu
les meves empremtes primer van marcar el cel
tots els sols dins de la meva
el món buit s'omple endins de la càmera fosca del meu cor
així vaig escriure per anar-me'n de la terra que crema
_cc781905-5cde-3194-bb3b-136 creada i personal que es desplega en un discurs poètic que ens integra en un passat compartit, en una pàtria que també és territori simbòlic, més ençà de límits polítics, més ençà de llengües i hàbits, és vers i cant, retrat i cos, mapa , camí i acord. De quina altra manera podia ser?
tot es dirigeix als primers pares
gràcies
aquesta vegada no em diràs adéu
aquesta vegada no llançaràs el meu cos al sol de la tarda
amb ràbia
perquè ajuntem les nostres calaveres sense por
i vaig sentir pau al capvespre d'avui
aquí em vaig trobar per trobar-te
.jpg)
Foto: Virginia Messies