[…] que els crims sexuals no són obra de desviats individuals, malalts mentals o anomalies socials, sinó expressions d'una estructura simbòlica profunda que organitza els nostres actes i les nostres fantasies i els confereix intel·ligibilitat. En altres paraules: l'agressor i la col·lectivitat comparteixen l'imaginari de gènere, parlen el mateix llenguatge, es poden entendre.

Rita SEGAT

L'escriptura al cos

Ens violen una vegada i una altra, al voltant ressona el silenci aterridor, com si fos un acte quotidià, com si no se n'adonessin. Com si no entenguessin.

Ens violen i ens maten, una vegada i una altra, però aquest acte no és l'inici ni el punt final. És la conseqüència d'una llarga successió de conductes i hàbits que s'acumulen a la base oculta de l'iceberg de la violència. Simplement fets quotidians que no disparen alertes i ens amaga, encara a nosaltres, aquest fons fosc que arrosseguen.

Ens violen i ens maten una vegada i una altra, físicament, carnalment. Com si el nostre cos fos un territori de conquesta diari. Hem après a conviure amb aquestes conductes permanents d'intervenció sobre els nostres cossos, callades, silenciades, perquè ens han ensenyat que el silenci és elegant, que l'escàndol i l'insult i la bronca no són propis de dones bones i correctes.

Ens violen també perquè no estem segures en la llibertat de sortir, de desitjar, de tenir sexe quan volem i amb qui volem. Ens han condemnat a la sexualitat opressora de la pertinença. El contrari, aquesta altra sexualitat, l'escollida lliurement, ha estat, només per a nosaltres, un senyal de promiscuïtat, de vida llicenciada, dissoluta (atendre aquests termes des de la perspectiva del diccionari ja que no serien tan negatius).

Hem estat corregudes del més ple acte de decisió de les nostres vides, la decisió sobre el nostre cos i el desig. Han colonitzat la nostra capacitat de triar. Tot i així, reclamem el dret a la veu.

Ens violen també a l'abús emocional. A la sistematització de comportaments instintius, irreflexius, incontinguts. En aquests actes tan primitius que descarreguen, com animals, sense pinso. Desconnectats de l‟existència real de l‟altre, de l‟emoció, per no fer-se càrrec del comportament nociu. Aleshores ens tornem a callar, per no passar per «histèriques» o «dramàtiques». Així seguim avalant cadascuna de les agressions solapades, sense comprendre la dimensió del nostre silenci.

Perquè a cada violació, a cada acte polític de violència, anul·len el nostre cos, però també anul·len la nostra veu, ens buiden de paraules, de preguntes i en canvi ens omplen de pes les espatlles. Un altre cop, soles amb la responsabilitat i la càrrega eterna d'assumir els nostres actes. Com a nenes represes per haver-nos portat malament.

Fins que, com a societat, no siguem capaços de mirar en profunditat els actes impulsius i violents que neixen del mascle, fins que no siguem capaços de reclamar acció, reacció i transformació ens seguiran violant impunement.