top of page

Que arda la pradera

Editorial

cmyk300 (1).jpg

Apenas transcurrieron los dos primeros meses del año y ya fue necesario disparar las alertas que nos recuerdan que seguimos en estado de emergencia. Sí, hablamos de femicidio, porque se acumulan, incesantes y despiadadas, las cifras en las que mueren mujeres y niñxs víctimas de la violencia patriarcal y nadie, en la órbita del Estado, parece reaccionar.

 

Mientras los números del horror aumentan a un ritmo escalofriante, el sistema político, en esta oportunidad, representado por la Intendencia de Maldonado, lanza la iniciativa de implementar un proyecto «dirigido a mujeres victimarias que ejercen violencia contra varones, hijxs y familiares»¹, enmarcando la propuesta en ciertos datos que ellxs mismos señalan como «no oficiales»²; aun así, con liviandad e irresponsabilidad, arrojan números y resuelven destinar recursos humanos y materiales a un trabajo que ignora el principio de violencia de género. Este tipo de resoluciones políticas corre el foco del problema real: el femicidio y la violencia vicaria. En cualquier caso, el objeto de estas acciones redunda en la sistematización del ataque a cuerpos de mujeres —todas— en sus diferentes formas de agresión: persecución, desarticulación de sus redes, desamparo, abuso (verbal, económico, psicológico, físico) y asesinato.

 

A la fecha de hoy, y según datos reales aportados por organismos nacionales e internacionales —como la Organización de las Naciones Unidas (ONU) Mujeres, por ejemplo—, el 70 % de las mujeres del mundo ha sufrido algún nivel de violencia de género. En el 90 % de los casos, los victimarios son varones.³

 

La resolución de una Intendencia que desconoce esta realidad acaba por impactar con mayor furia en las organizaciones sociales y feministas cuando, unos días después, en Paysandú aparecen los cuerpos sin vida de una mujer y su hijo, asesinados en manos de un varón (su hermano)⁴. No es el primer caso del año, y lamentablemente no será el único, pero se trató de un hecho que, por su horrorosa virulencia, provocó la indignación de la población en general. El enojo nos atravesó a todxs, claro. Sin embargo, el tiempo pasa, se distancia la historia y la memoria parece borronearse, haciendo que la urgencia que sentimos hoy por los mecanismos necesarios para la prevención vayan quedando en el tintero siempre.

 

Mientras tanto, y en la contemporaneidad de la perversión de un sistema político con claro sesgo ideológico, surgen nuevas y complejas situaciones que corren el foco de lo que importa. El pánico por un posible «adoctrinamiento» a niñxs y adolescentes por parte de los feminismos vuelve a problematizar al movimiento, haciendo de él un peligro incluso mayor que el aberrante asesinato de una mujer y su hijo. ¿Cuántas muertes serán necesarias para que comprendamos que este es un problema social y político que nos atañe a todxs?

Paysandú cmyk300.jpg

______________

¹ González, Nathalie. «Dirección de Género de Maldonado dará talleres para victimarias basados en datos “no oficiales”, que indicarían que 60% de las mujeres son violentas, especialmente las lesbianas». La Diaria, 31 de enero de 2023. Recuperado de: <ladiaria.com.uy/maldonado/articulo/2023/1/direccion-de-genero-de-maldonado-dara-talleres-para-victimarias-basados-en-datos-no-oficiales-que-indicarian-que-60-de-las-mujeres-son-violentas-especialmente-las-lesbianas/>.

² Ibid.

³ ONU Mujeres. «Hechos y cifras: Poner fin a la violencia contra las mujeres». Unwomen.org, 2022. Recuperado de: <www.unwomen.org/es/what-we-do/ending-violence-against-women/facts-and-figures#notes>.

⁴ «Fue imputado el hermano de Giuliana Lara por matarla a ella y a su hijo en Paysandú». La Diaria, 4 de febrero de 2023. Recuperado de: < https://ladiaria.com.uy/justicia/articulo/2023/2/fue-imputado-el-hermano-de-giuliana-lara-por-matarla-a-ella-y-a-su-hijo-en-paysandu/>.

Els despentinarà la història

_DSC4349-cmyk-cuadrada.jpg

El 27 de juny que ve, es compliran 49 anys de la dictadura cívicomilitar al nostre país. El tema d'aquest número és la «vellesa», hem transitat per aquest concepte a través de diverses línies, algunes vinculades a les persones que la viuen. No obstant, el temps transcorre i també els fets esdevenen vells, passats. La idea del que va quedar enrere ha estat una constant en el camí pretès de l'oblit. És interessant, ja que els relats de les nostres seccions apunten a la memòria, a la necessitat d'establir un vincle entre allò que som com a resultat del que hem estat, per definir la nostra vida.

 

Tenir present el passat no redunda en aquell repetit simplisme que suposa una visió de venjança que suposadament impedeix una construcció social cap al futur. La memòria ens reafirma en allò que som com a humans. Hem travessat tota la història, hem comès tots els errors, hem creat i destruït, però qui volem ser com a humanitat d'aquí a més? Construir només és possible si som conscients del nostre procés, perquè és l'única manera de no tornar a cometre les mateixes atrocitats sota cap pretext.

 

Les dictadures llatinoamericanes van suposar un període fosc del nostre procés, definit per persecucions, tortures, desaparicions, —diria Fito Páez «molt amargues»— i per tants silencis que és hora de trencar. El reclam de justícia i veritat no pot, mai, ser comprès com un acte de venjança, perquè així embrutem dues paraules que hauríem d'honrar si volem ser una millor espècie.

 

Vivim en els temps de la postveritat allò que sembla que habilita la justificació d'un acte immoral per un dolor subjectiu i personal, això ens distancia de la meta humanista. Ens impedeix veure la totalitat del panorama. Transcorre maig i ens hi sumem a un silenci que vol deixar de ser-ho, perquè remet a un silenci més gran, el de no saber. Transcorre maig, els familiars de detinguts desapareguts també se'n van anant sense saber. Ens deixen les fotos, la seva esperança i la il·lusió que siguem capaços de construir un món millor on la paraula veritat no sigui reduïda a conveniències que justifiqui la perspectiva personal. Tenim dues opcions: o superem la nostra etapa primària i brutal per ser millors, o ens destruïm. Definir el camí i fer-lo junts, aquesta és la nostra feina avui.

-------------------------------------------------- -------------------------------------------------- -------------------------------------------------- ------------

Ens violen

_DSC7901.jpg

[…] que els crims sexuals no són obra de desviats individuals, malalts mentals o anomalies socials, sinó expressions d'una estructura simbòlica profunda que organitza els nostres actes i les nostres fantasies i els confereix intel·ligibilitat. En altres paraules: l'agressor i la col·lectivitat comparteixen l'imaginari de gènere, parlen el mateix llenguatge, es poden entendre.

Rita SEGAT

L'escriptura al cos

 

 

Ens violen una vegada i una altra, al voltant ressona el silenci aterridor, com si fos un acte quotidià, com si no se n'adonessin. Com si no entenguessin.

 

Ens violen i ens maten, una vegada i una altra, però aquest acte no és l'inici ni el punt final. És la conseqüència d'una llarga successió de conductes i hàbits que s'acumulen a la base oculta de l'iceberg de la violència. Simplement fets quotidians que no disparen alertes i ens amaga, encara a nosaltres, aquest fons fosc que arrosseguen.

 

Ens violen i ens maten una vegada i una altra, físicament, carnalment. Com si el nostre cos fos un territori de conquesta diari. Hem après a conviure amb aquestes conductes permanents d'intervenció sobre els nostres cossos, callades, silenciades, perquè ens han ensenyat que el silenci és elegant, que l'escàndol i l'insult i la bronca no són propis de dones bones i correctes.

 

Ens violen també perquè no estem segures en la llibertat de sortir, de desitjar, de tenir sexe quan volem i amb qui volem. Ens han condemnat a la sexualitat opressora de la pertinença. El contrari, aquesta altra sexualitat, l'escollida lliurement, ha estat, només per a nosaltres, un senyal de promiscuïtat, de vida llicenciada, dissoluta (atendre aquests termes des de la perspectiva del diccionari ja que no serien tan negatius).

 

Hem estat corregudes del més ple acte de decisió de les nostres vides, la decisió sobre el nostre cos i el desig. Han colonitzat la nostra capacitat de triar. Tot i així, reclamem el dret a la veu.

 

Ens violen també a l'abús emocional. A la sistematització de comportaments instintius, irreflexius, incontinguts. En aquests actes tan primitius que descarreguen, com animals, sense pinso. Desconnectats de l‟existència real de l‟altre, de l‟emoció, per no fer-se càrrec del comportament nociu. Aleshores ens tornem a callar, per no passar per «histèriques» o «dramàtiques». Així seguim avalant cadascuna de les agressions solapades, sense comprendre la dimensió del nostre silenci.

 

Perquè a cada violació, a cada acte polític de violència, anul·len el nostre cos, però també anul·len la nostra veu, ens buiden de paraules, de preguntes i en canvi ens omplen de pes les espatlles. Un altre cop, soles amb la responsabilitat i la càrrega eterna d'assumir els nostres actes. Com a nenes represes per haver-nos portat malament.

 

Fins que, com a societat, no siguem capaços de mirar en profunditat els actes impulsius i violents que neixen del mascle, fins que no siguem capaços de reclamar acció, reacció i transformació ens seguiran violant impunement.

-------------------------------------------------- -------------------------------------------------- -------------------------------------------------- ------------

La IVE es defensa!

_DSC5712.jpg

Revista Pell Alterna se suma a les veus en defensa de les nostres lleis. A Uruguai, l'avortament és legal a partir de les setmanes des de fa dotze anys. Va ser aprovada després d'una llarga batalla duta endavant pel moviment feminista. Després d'enfrontar un últim intent de derogar la llei, el 2013, iniciativa que no va assolir ni el 9% de les voluntats. Finalment, la llei va ser sancionada i reglamentada. Avui és vigent, encara que no lliure d'obstacles.

En aquesta oportunitat, el Director d'ASSE, Leonardo Cipriani, va fer preocupants declaracions sobre la interrupció voluntària de l'embaràs (IVE) en relació amb el control sobre els procediments. Va afirmar que revisarà els processos d'avortament, per assegurar-se que els equips de professionals no estiguin actuant "de manera automatitzada", desconeixent així, el dret de la dona de decidir sobre el cos. Davant d'aquestes declaracions, les dones organitzades van sortir al carrer en un sol crit: «¡La IVE es defensa!».

Les feministes afirmen també que estan alertes davant les declaracions del dirigent nacionalista Carlos Lafigliola, que va presentar a ASSE un projecte per «desestimular els avortaments». Aquesta preocupació s'intensifica davant de la decisió de posar com a referent de salut sexual i reproductiva de la Xarxa d'Atenció Primària de l'àrea metropolitana d'ASSE la ginecòloga Gabriela Fisher, que ha declarat públicament tenir una posició contrària a l'avortament.

Aquests fets van motivar l'acció de Feministes en Defensa dels Drets Sexuals i Reproductius, que van convocar una mobilització a la plaça Independència, la qual el 10 de novembre es va vestir de taronja. En aquesta oportunitat, van fer entrega d'una declaració a la presidència de la República.

Des del nostre espai, tornem a recordar el perill de posar en perill lleis que són una garantia per a tots i sostenim novament que la IVE es defensa.

-------------------------------------------------- -------------------------------------------------- -------------------------------------------------- ------------

Setembre mes de la Diversitat

_DSC6747.jpg

La  Marxa per la Diversitat  és una manifestació pública que es realitza al nostre país el darrer divendres del mes de setembre de cada any. en el marc de les activitats pel Mes de la Diversitat i va ser declarada d'interès ministerial pel MIDES el 2012.

Aquest any, travessat per una realitat fosca que ens ha mantingut tots allunyats dels carrers, la marxa es realitzarà, atenent el protocol, com un focus d'esperança en què la diversitat de colors serà un senyal de resistència i alegria.

Pell Alterna saluda el mes de la multiplicitat de colors que representen la riquesa de la humanitat en les diferents manifestacions.

Perquè la diversitat sigui la norma i no l'excepció, per un món on tots tinguin un lloc i puguin habitar-lo en plenitud.

Ens trobem a la marxa. 

bottom of page