Cartografies, l'art de traçar desitjos

Text i fotografia per Virginia Messies

Mi cuerpo es todo lo que yo no, todo lo que siempre tengo més enllà. Més aquí estic jo. És l'única obra que algun dia potser pot construir. És qui viurà molt més després de mi. El meu cos és tot allò que no tinc: és el que em respon segur quan parlo; quan em moc, ell m'alerta cap on no anar; s'emmalalteix per mi, per treure'm del perill. Ell s'expressa abans que jo sàpiga què vaig veure, què em va sorprendre, què em seduirà, què desitjaré quan alguna cosa nova pren a la pell. I és allà quan ja ens desentenem. Perquè ell viu per mi i jo mai no el puc assolir.

Este es su registro del deseo , no són sobre mi les històries que escriurà, el meu discurs no és fiable, però el seu llenguatge sí, sap. I comencen les històries a parlar, abans que el temps giri i em perdi, mentre algú encara dorm al meu llit, tot sol. Perquè el meu cos és d'aquesta banda de les portes, escrivint. Per això, el meu cos començarà per marcar els paràgrafs, per ordenar pensaments a la prosa, cada sagnia és un estat diferent de la reflexió, un estat diferent del seu pols que respira amb mi. A mesura que l'escriptura en el paper va marcant ritmes, tons, pauses —espais en blanc que, ja sabem, valen tant com no dit—, algú dorm només de l'altra banda del món; perquè n'hi ha prou amb una justa porta al mig de la llar per dimensionar allò aliè i allò conegut. Perquè tot territori quotidià —laberint subtil— guarda al seu centre allò que no imaginem: el tresor i el monstre al mateix temps.

Pensamiento, emoción, prosa: notas sobre el deseo para que, cuando deba reaccionar, allò escrit pugui ser trobat a prop. Perquè cal estar ben desperta, ben alerta, tot el que no es va fer abans per saber què és el correcte, però no, ell diu una altra cosa, em deixarà anar i em desviarà. Sense fer de compte que. I el cafè està llest i ell escriu, per fora de tot. Ell només escriu, amo de si —i de mi, és clar—. No pensar, em diu, sense línies de voluntat; primer lúcida, després lliurada, mai, mai cega. La certesa de l'acció indicada, dels gestos tan mesurats; mai fer de compte que. Primer, la cerca; després, l'aposta, perquè l'arribada és àmplia com les possibilitats de fugida. I compte amb l'ànim de desig constant i conseqüent, no és segur, no és. El cos ho sap i riu i continua escrivint, i jo el miro i desespero perquè sé que no ho puc aturar, no. I sé que és el moment de tallar amb l'hàbit, sortir i desprendre. Todo lo que no encaja se limpia. _cc781905-5cde-3194- bb3b-136bad5cf58d_ Porque el lenguaje me oculta, me encierra y tapa todo respir. Per això giraré el món, el faré caminar en el meu sentit, miraré el fosc. I, aleshores, s'acaba la tinta amb què el meu cos escriu i cal canviar d'eina, instrument i paper. Com a paper, la meva pell; com pell, la meva habitació, la meva zona més tancada. De vegades, busquem coincidències, senyals de bona fortuna fins i tot en un full. Res d'això no ajuda, ni tan sols el diccionari. «Deixar que el moviment de les coses em porti», diu.

-------------------------------------------------- -------------------------------

Text i fotografia: Virginia Messies

Ànima

Text i fotografia per Virginia Messies

Vaig atribuir de seguida la meva equivocació al cansament,

a la foscor de la casa, ia aquest desig meu de

trobar coses rares per tot arreu.

Maria Inés Silva Vila

Hi ha un temps particular en aquesta manca de llum del matí més primerenca, més fonda, més alba. En aquesta part última de la matinada, quan la resplendor feble del cel encara no arriba al límit que la ciutat el marca per ser dia. Perquè matinada també es diu el temps durant el qual es desperta. Alba també és l'últim quart en què es divideix la nit: a totes les seves habitacions i passadissos i escales i terrats que no arribem mai a veure on ens truquen. Si l'alba no està en desús ara —com tantes altres expressions ambigües o arcaiques que oblidem i perdem perquè no sabem què fer-ne—; s'utilitzava per respondre a qui preguntava allò evident, allò obvi ( desobviar , desconfiar del que és obvi, em van dir un dia). I què hi ha, doncs, allà en aquest darrer passatge de la nit? Quins rastres del son, del que s'ha guardat tan endins es mostra en obrir el primer ull (o era el tercer)? En sortir del llençol que envolta un cos que és un altre, perquè mai no és el mateix despert que perdut en aquesta estranyesa de l'altre espai, de l'altre buit, aquell del qual, de vegades, no sortim.

No sortim per llaços i braços, fils i aires, ombres que ens queden a sobre, al voltant, al voltant. O l' ànima , que —diuen— és una cosa que es fica al buit d'algunes peces per donar-li solidesa. Aire, esperit, cos, bol, matèria, substància. Com treure, doncs, el cos d'aquest estat, aquesta circumstància? Com portar-lo durant l'alba cap a la primera llum grisa? A través del blanc i negre que ens atrapa cap a dins. Però què sona amagat a la zona més descampada de la consciència quan despertem? Quina música? Quin discurs circular? Quant portem de la foscor del son i conservem mentre comencem a veure els contorns difusos de les coses que encara no tenen forma? Què busquem en aquesta hora? Què s'amaga a dins que necessita aquesta ombra tan diferent, tan transparent, per circular des de nosaltres cap a aquest fora de silenci sense d'altres? Sense res perquè es manifesta en un no temps : ja no és la nit ni la matinada, encara no comença cap dia, només nosaltres. Sols. Tampoc hi ha pensaments definits, no haurien de fer-ho. Són fums, fantasmes, les nostres pròpies ànimes que parlen baix durant aquest transcurs sord i vidriós de claredat, que comença a filtrar-se i obrir-se en tot just retalls de llum fràgil. Fràgil l'ànima. El sentiment de no estar encara enlloc. La sensació de no pertànyer i habitar un cos que encara no és nostre, que encara no existeix; la certesa d'una altra realitat que respira allà mateix, adormida darrere de la porta d'aquesta habitació on encara no entrem per obrir les finestres; aquesta altra possibilitat que espera asseguda a la mateixa butaca on anem al costat del cafè; aquest altre món que comença a observar-nos al·lucinat, mentre neguem despertar i sona el primer ocell i apareix el primer núvol esquinçat. Aquesta altra jo mateixa que aguait amb desig, amb inquietud, però no arrisc.

-------------------------------------------------- -------------------------------

Bestiaris quotidians

Notes mínimes sobre fragilitats

Els Bestiaris són, a la literatura medieval, col·leccions de relats, descripcions i imatges d'animals reals o fantàstics; obres en què es presenta una àmplia nòmina d'animals a què es confereix una significació al·legòrica o se'ls converteix en símbols d'una determinada virtut. Diu Fidel Sclavo a “L'elefant i la formiga. Un bestiari” que la funció d'aquests llibres era marcar el territori de les pors i exorcitzar-los de la manera següent: reunir tots els monstres en un llibre, per tancar-los allà, com qui amaga els seus fantasmes en un lloc determinat. (…) La passió per allò estrany, allò meravellós, allò inusitat, allò mític, no es contradiu amb la repulsió que genera el monstre… A més de l'anòmal i repugnant, representen la llera per on circulen els somnis de la fugida.

Aquestes són cròniques íntimes d'una vida comuna, com la de vostès, vostès que saben també que els monstres hi són, aquí. S'asseuen amb nosaltres quan tanca el dia i comença la nit, ens prenen de la mà, ens escolten, dormen al mateix coixí. I al matí es mantenen durant el cafè, mentre dura aquest temps sense vigília encara, el temps en què els escric. Per no oblidar perills, per saber quines pedres s'instal·len al pit, a l'estómac, al cos.

Són apunts del dia. Debilitats quotidianes. Tot allò que no puc salvar, tot allò que se m'escapa i escric perquè la pols no se l'emporti, ia mi amb ell, amb ells. Registres d'allò que desperta amb mi i es dispersa a les hores, a l'hàbit de viure com em van ensenyar: sortir, treballar, estar bé, tenir amics, cuidar la família, somriure. Després tornen. Ells sempre tornen. Són les amenaces que ens envolten. I ells no ens abandonen. Perquè els desitgem, molt ocult, els desitgem.